Àlex Ollé estrena la seva pròpia versió de l’òpera ‘Carmen’ de Bizet torna al Japó, concretament a New National Theatre de Tòquio, amb direcció operística de Kazushi Ono, actual titular de l’OBC. Entre els dies 3 i 19 de juliol s’oferiran 6 funcions d’una nova producció que el furero ha preparat al costat dels seus col·laboradors habituals, l’escenògraf Alfons Flores i el dissenyador de vestuari Lluc Castells, amb la il·luminació de Marc Filibeck. Es poden adquirir entrades i consultar horaris a través d’aquest enllaç.
Carmen és un símbol de valentia i llibertat. Un mite que segueix al capdamunt de l’imaginari col·lectiu -nacional i internacional- des que Merimée va publicar la seva novel·la i Bizet va estrenar la seva òpera. Un mite que ha sobreviscut a el teatre, el cinema, la dansa, la música, la pintura, a totes les formes d’art. Si bé avui la tragèdia de Carmen apareixeria en les notícies com un cas més de violència de gènere, el que perdura són les pulsions que la mouen, el seu desig de llibertat, el lliure tracte amb els homes, la igualtat, la voluntat de triar per si mateixa, de decidir el seu destí. Carmen és mestressa de si mateixa, no hi ha home que la doblegui. El seu impuls vital és el mateix que avui mou a moltes dones que segueixen reclamant el mateix pel que Carmen mor. Carmen és força, alegria, valentia, capacitat de transgressió, és símbol de llibertat.
Carmen, llegida així, és una història atemporal que pot representar alguns dels drets que les dones han anat assolint al llarg dels últims dos segles. Ollé aprofundeix en el perfil de el personatge: en l’obra de Merimée, Carmen apareix en un món de cigarreres, gitanos, toreros, bandolers, la bohèmia andalusa, els ambients de l’art flamenc. Avui podria ser una cantant coneguda de les que actuen en grans concerts davant grans audiències: l’ànima d’artista de la gitana marca un perfil concret de el personatge vinculada a el món de la nit i de l’espectacle. Per a aquesta nova proposta teatral Ollé s’ha inspirat en la talentosa i prematurament desapareguda cantant Amy Winehouse: és el recorregut d’ascens i caiguda d’una noia jove, decidida, temperamental, que acaba sent arrossegada per la pressió del seu entorn més proper amb la conseqüència , igual que Carmen, d’un final tràgic. Ollé converteix Carmen en un referent estètic i visual que permet identificar-la amb un personatge real, algú conegut, proper i comprensible, perquè el públic pugui sentir empatia cap a ella. És a partir d’aquesta conjunció d’idees d’on emergeix el plantejament escènic, una escenografia construïda amb estructures tubulars pròpies de qualsevol escenari de rock. Perquè en el seu Carmen la protagonista és una cantant d’una banda de moda.
