La condemnació de Faust és la segona aproximació de La Fura dels Baus al mite fàustic, aquest cop des d’una perspectiva operística. Concebuda per Hector Berlioz el 1846, aquesta obra no es pot considerar una òpera habitual. Alguns la consideren una òpera simfònica, on predomina la música sobre l’aspecte estrictament argumental; però seria un error pensar que tant Berlioz com Gandonière i Gérard de Nerval, els autors del llibret, havien deixat de banda el text. Berlioz coneixia profundament l’obra de Goethe i Nerval l’havia traduït al francès. Potser la millor classificació d’aquesta òpera inclassificable sigui la que va formular Berlioz: llegenda dramàtica.
El caràcter especial de La condemnació de Faust rau en la seva manca d’estructura interna. Berlioz va agafar vuit escenes de l’obra de Goethe i hi va aplicar la seva música per recrear-les. Aquesta característica va propiciar, per part de La Fura dels Baus i Jaume Plensa, la recerca d’un continu que articulés la posada en escena. La proposta final va passar per relatar la creació d’un home nou, fusió d’oposats complementaris: el resultat de fondre Faust, Mefistòfil i Margarida en un sol jo. L’aventura de la creació de l’ésser fàustic hauria complagut Berlioz i, gairebé amb seguretat, Goethe; potser perquè tant l’un com l’altre exemplifiquen els valors del romanticisme artístic, tan preocupat per la simbologia i el món fantàstic. En quatre parts i dos epílegs (a la terra i al cel), aquesta posada en escena situa l’obra de Berlioz en un àmbit gairebé oníric, farcit de referències a la fusió entre els diferents aspectes del jo. La condemnació de Faust, igual com va passar amb L’Atlàntida, demostra la relació que hi ha entre la posada en escena i l’espai en què aquesta té lloc. En el cas de l’òpera de Berlioz, la Felsenreitschule de Salzburg, un gran teatre excavat a la roca amb un gran escenari de més de 40 metres de llargada, va potenciar encara més la posada en escena plantejada per La Fura dels Baus.

Música
Hector Berlioz (1803-1869).

Textos
Hector Berlioz, Almire Gandonnière i Gérard de Nerval, a partir de Johann Wolfgang Goethe.

Versió escènica
La Fura dels Baus, Jaume Plensa.

Direcció escènica
Àlex Ollé, Carlos Padrissa
(La Fura dels Baus).

Escenografia i vestuari
Jaume Plensa

Direcció musical
Sylvain Cambreling

Creació i realització vídeo
Franc Aleu

Col·laboració escenogràfica i direcció tècnica
Roland Olbeter

Il·luminació
Heinrich Brunke

Vestuari
Robby Duiveman

Direcció cors
José Antonio Sáinz, Gerhard Schmidt-Gaden.

Repartiment
Faust: Paul Groves.
Mefistòfil: Willard White.
Margarida: Vesselina Kasarova.
Brander: Andreas Macco.

Baillarins-actors de La Fura dels Baus
Toni Jodar, Vidi Vidal, Susana Goulart, Sergi Faustino.

Orquestra Staatskapelle Berlín

Cors
Orfeón Donostiarra de San Sebastián,Tölzer Knabenchor.

Equip de La Fura dels Baus
Director de producció: Salvador Pons.
Regidor: Jordi Soler.
Assistent coreografia: Toni Jodar.
Tècnics riggers: Carlos Bertolín, «Xeco».
Producció executiva: Isabel Urpí.
Ajudant producció: Mireia Romero.

Construcció cilindre
Simeó Ubach

Attrezzo
Miquel Adell
Realització vídeo
FILMTEL

Festival de Salzburg
Director tècnic: Klaus Kretschmer.
Coordinació tècnica: Joachim Janner.
Responsable d’escenari: Helmut Schauer.
Il.luminació: Paul Fresacher,
Simon Kluibenschedl.
So: Gerhard Pitter, Markus Waldner.

Estrena
19/8/99, a la Felsenreitschule,
Festival de Salzburg.

Representacions
6

Un espectacle produït pel Festival de Salzburg, sota la direcció de Gerard Mortier.

Aquesta posada en escena de l’òpera de Hèctor Berlioz, en el Festival de Salzburg, va suposar la consolidació del prestigi de La Fura dels Baus en els ambients operístics internacional i el segon acostament de la companyia al mite de Faust.