El Nas, òpera de Dimitri Xostakòvitx a partir de l’conte de Nikolai Gógol, narra la història d’un nas que es desprèn de la cara del seu propietari i arriba a superar-lo en l’escalafó social. Al conte clàssic, publicat per Gógol el 1835-36, se li suma el punt de vista de Xostakóvitx, que compon la seva òpera en 1927-1930, en el tumultuós període d’entreguerres a la Unió Soviètica. En tot cas, El Nas no pot ser tractada només com una joguina absurda, perquè la música de Xostakòvitx és concebuda com caricatura ferotge, despietadament sarcàstica, de la societat jeràrquica i classista en temps del tsarisme.
Els universos que a nosaltres ens vénen al cap tenen a veure amb el Surrealisme i amb el mateix Freud, amb Kafka, amb el primer Brecht (el més boig, el més càustic), l’Absurd, Boris Vian (la seva lleugeresa metafòrica), l’Orwell de 1984 (i la seva radiografia dels totalitarismes), el Genet d’El Balcó, fins i tot algunes fantasies distòpiques i oníriques de cinema de ciència ficció…
El Nas ens condueix cap al món de les altes jerarquies polítiques i econòmiques. Habita unes formes arquitectòniques representatives de el poder social: gratacels, bancs, seus financeres i governamentals. El que buscàvem era una posada en escena en què el públic reconegués el seu propi món, el món que apareix en els telenotícies, i se sentís assaltat de sobte per la inquietud.
