A les interpretacions dels tres poemes simfònics d’Ottorino Respighi, “Festes romanes”, “Fonts de Roma” i “Pins de Roma”, donarem el màxim protagonisme als músics de l’orquestra en aquest “format híbrid”, que es recolza en jocs de llums i ombres, a més de les videocreacions del cineasta i fotògraf francès Emmanuel Carlier. Els 3 poemes estan ambientats en carrers i places de la ciutat eterna, en la qual l’autor bolonyès va residir des de 1913.

Es tracta de visualitzar les línies lluminoses que desprenen les ones sonores produïdes per l’orquestra simfònica i reinterpretar, al mateix temps, les idees que van passar pel cap de Respighi mentre componia les tres genials partitures. Música i llum, imatges i moviment. Un joc de correspondències entre el foc interior de l’ésser humà i la matèria: pedra / aigua / pi.
No volem més que il.luminar un poema simfònic, deixar-nos portar per la seva música i abraçar el seu contingut. A escena, només el director acompanyat pels músics de l’orquestra. La música de Respighi permet que els músics i els seus instruments siguin els grans protagonistes amb els seus moviments coreogràfics determinats per la riquesa de la partitura. Al voltant d’ells s’han instal·lat pantalles capaços de captar la llum de les vídeo projeccions d’aigua, escultures, pins, espectres de figures i ombres en moviment continu.

Carlus Padrissa
(La Fura dels Baus)
OTTORINO RESPIGHI

Deixeble de Rimski-Korsakov i seguidor del corrent neoclàssica italiana que va recuperar la tradició del cant gregorià, Palestrina i Monteverdi; Respighi sentiria també autèntica fascinació pel colorit de la música de Wagner i els seus deixebles. Es va proposar sintetitzar en un estil propi les influències de contemporanis com Richard Strauss o els impressionistes francesos amb les de la tradició italiana. La Trilogia Romana agrupa tres de les obres en què va aconseguir adoptar un llenguatge personal, ple d’imaginació i immensament estimulant, de la manera més brillant i imperible.
“PRIMER ACTE: FESTA ROMANA”

1.1. CIRCENSES
Foc, Arena i Sang, les passions. Un cercle de foc s’estreny completament al voltant de l’home-estàtua. L’home lluita contra els seus mateix, contra els seus propis fantasmes. El cap de l’home-estàtua tomba i s’estavella en trossos a marxa lenta. La pols envaeix tota la pantalla.

1.2. IL GIUBILEO
Música sola. Més tard els pelegrins es desplacen com una processó. El moviment de retrocés s’accentua: les files de siluetes es tornen cada vegada més nombroses i petites, semblen estirar-se fins a l’infinit. Les centenes de personatges es fonen i es confonen amb un text: la Eneida. La càmera puja lentament i ens fa descobrir un punt de vista sobre Roma.

1.3. L’OTTOBRATA
Música sola. Més tard semblen tres quadres de Caravaggio. L’orquestra s’encén amb múltiples colors perquè sembli que és la continuació dels quadres de Caravaggio.

1.4. LA BEFANA (L’EPIFANIA)
Sobre les dues pantalles, un viatge a càmera ràpida a la nit de Roma. Al mateix temps, sobreimpressions de personatges anònims de pel.lícules projectats sobre els monuments, fonts, les escultures, el sòl, les parets, que estan com aparicions fantasmals de l’agitació de la ciutat i de la memòria dels seus habitants.
“SEGON ACTE: FONTANA DI ROMA”
2.1. LA FONTANA DI VALL GIULIA ALL’ALBA
Al principi, una gota que arriba des de dalt de la pantalla progressa lentament deformant i aixafant altres gotes apareixen i es reuneixen a la superfície de la pantalla; comencen a formar un bassal. Per fi, la pantalla sencera forma una superfície d’aigua i d’ondulacions líquides. Progressivament es calmen.
2.2. LA FONTANA DI TRITON AL MATTINO
Llum del matí. Els cossos masculins i femenins s’incorporen, es desplacen, es creuen, es topen. Jocs amb les ratlles de llum enlluernadora. Al final, el cos s’idealitza cap a una escultura perfecta: la Font de Tritó, de Bernini.
2.3. LA FONTANA DI TREVI AL MERIGGIO
Llum solar zenital, migdia. És la font que es construeix amb els cossos que s’entrellacen, troben els seus llocs i les seves posicions. Moviments dels membres que envien dolls. Els cossos tornen dins de les estàtues de la font, en transparència, en superposició… poc a poc es construeix la Fontana di Trevi.

2.4. FONTANA DI VILLA MEDICI AL TRAMONTO
Crepuscle, Nit-mort del temps. Sorgeixen fonts de llàgrimes dels ulls de les escultures. Els cossos cauen, cap a una superfície líquida Els cossos s’enfonsen i desapareixen sota l’estany que dóna la impressió de ser un llac gegantí de nit. L’aigua es calma, descubrim que es tracta de l’estany de la Fontana dei Medici.

TÍTOL “TERCERA PART: Pini DI ROMA”
3.1. I PINI DI VILLA BORGHESE
Evocació sensual i bucòlica de l’estàtua de Bernini, Apol i Dafne. L’escena se situa en un bosc de pins. El realitzador Emmanuel Carlier realitza una versió magistral del mite de Dafne i Apol a través de dos adolescents. Dafne, per escapar d’Apolo, es transforma en llorer.
3.2. PINI PRESSO UNA CATACOMBA
Només música, llum i ombres.
3.3. I PINI DEL GIANICOLO
Tota la seqüència és un joc d’ombres. Les mans es converteixen en fullatges de pins que creixen i creixen. Per fi d’aquest moviment musical, totes les mans en ombres xineses es reagrupan al centre de la pantalla per formar un cap de rossinyol que canta.
3.4. I PINI DELLA VIA APPIA
Es evoqués a la Via Appia a través de la seva història, una gran catifa de pedres polides. Sota apareixen els cossos que representen els esclaus i un exèrcit de pins que avancen i s’allunyen, cada vegada més nombrosos, fins al clímax musical

Direcció artística
Carlus Padrissa. La Fura dels Baus

Realitització video i guió Emmanuel Carlier

producció: David Pascual
Fotografíes
(c) Opera di Roma – Corrado Maria Falsini

Es tracta de visualitzar les línies lluminoses que desprenen les ones sonores produïdes per l’orquestra simfònica i reinterpretar, al mateix temps, les idees que van passar pel cap de Respighi mentre componia les tres genials partitures. Música i llum, imatges i moviment. Un joc de correspondències entre el foc interior de l’ésser humà i la matèria: pedra / aigua / pi.