Faust, l’etern insatisfet, capaç de pactar amb el diable per assolir el geni, la immortalitat i el poder, és una constant del pensament occidental des de mitjan segle xv, i el personatge que s’ha utilitzat més sovint per descriure la modernitat. Goethe, probablement l’autor que representa millor la literatura d’idees europea, es va interessar pel mite fàustic des de la seva infantesa, a partir d’una obra popular de marionetes. Anys després, concretament el 1808 i
el 1832, es publicaren a Alemanya les dues parts
del Faust de Goethe, tot i que el seu autor no deixà de revisar-les i tornar sobre el seu contingut fins a la seva mort el 1832. Al cap d’un segle, un altre gran geni europeu, Fernando Pessoa, va prendre Faust com l’eix central d’una obra que, a més de revisar el mite, el relacionava amb les avantguardes que acabaven de copar el panorama artístic europeu.

F@ust 3.0 parteix del Faust I i II de Goethe per (no podia ser d’una altra manera si atenem la complexitat de l’obra i el fet que està escrita en vers) fer-ne una versió lliure en la qual es conserva el sentit, però es modifica el paisatge actualitzant-lo. Faust continua sent pressa de la insatisfacció però ja no pacta amb el diable, ara Mefistòfil només és el seu costat fosc, el seu jo ocult per les convencions. D’altra banda Margarida continua sent l’eterna víctima de Faust i dels Fausts, un paradigma de la violència que es comet contra el dèbil.

Tot i que la primera part del Faust de Goethe havia estat adaptada en nombroses ocasions, ningú no s’havia encarat a la tasca d’acostar-se escènicament a la segona part, menys clara argumentalment, però extremament rica en continguts. La Fura va emprendre aquesta tasca coneixent la dificultat del repte.

Aquesta línia d’investigació al voltant de la figura de Faust, que arrenca amb aquest espectacle de teatre a la italiana, tindrà continuïtat en la versió que La Fura dels Baus va fer de l’òpera La condemnació de Faust d’Hector Berlioz i en la pel·lícula Fausto 5.0.

Direcció escènica
Àlex Ollé, Carlos Padrissa (La Fura dels Baus).

Dramatúrgia
Pablo Ley, Àlex Ollé, Carlos Padrissa, Magda Puyo.

Col·laboració especial
Jaume Plensa

Direcció d’actors
Magda Puyo

Textos
Pablo Ley

Creació i realització vídeo
Franc Aleu, Emmanuel Carlier.

Disseny de vestuari
Jaume Plensa

Disseny escenografia
Roland Olbeter

Creació musical
Big Toxic, Àlex Martín.

Realització tècnica
Carles Bertolín, Alberto Pastor.

Disseny d’il·luminació
Albert Faura

Disseny de so
Marc Sardà

Disseny tècnic de vídeo
Jordi Casinos

Disseny de programari
Sergi Jordà

Actors
Younes Bachir-Lafritz, Carles Figols, Miquel Gelabert, Andrés Herrera, Anabel Moreno, Santi Pons, Jordi Puig, Sara Rosa, MerceRovira.

Discjòquei
Jorge Flores, «Dr. Flo».

Producció
Directora de producció: Lina Valero.
Ajudant de producció: Mireia Romero.
Administració del projecte: Anna Vinuesa.

Equip tècnic
Road managers: Lourdes Español, Carole Groia.
Cap tècnic: Susana Jové, Ramón Tetas.
Regidors: Andrés Herrera, Cristina Sánchez, Joan Náger.
Vestuari: Toni Allende.
Attrezzo: Alberto Pastor, Juan B. Torres
Maquinista: Carles Bertolín, «Pulgui».
Tècnic de vídeo: Xavi Correa.
Tècnic d’il.luminació: Dani Santamaría.
Tècnic de so: Roc Mateu, Marc Romagosa.

F@ust Music On Line
Creació: La Fura dels Baus, Sergi Jordà.
Direcció: Carlos Padrissa (La Fura dels Baus).
Diseny, creació i desenvolupament de programari: Sergi Jordà.
Gestió web i programari web: Microgénesis SA.
Disseny infogràfic: Franc Aleu.
Escenografia de màscares: Roland Olbeter.
Ajudant de producció: Mireia Romero.

F@ust Music On Line és un projecte patrocinat per Fundación Autor i Sociedad General de Autores y Editores.

Estrena
28/4/98, al Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona.

Representacions
254

Un espectacle produït per Weimar 1999 Cultural Capital of Europe, Teatre Nacional de Catalunya i Centro Dramático Nacional; amb el patrocini de Freixenet, Mercedes Benz, Pabellón de España – Expo 98 Lisboa.

Amb aquest espectacle, basat en la obra homònima de Goethe i concebut per a un teatre convencional, La Fura s’acosta per primera vegada a la figura de Faust, l’etern insatisfet i, per a molts, el símbol de l’art d’avanguarda.