L’òpera barroca Idomenée (1712), d’André Campra, té com a tema un dens entramat de passions on intervenen, d’una banda, els venjatius déus Venus, Èol, Neptú i Nèmesi i, de l’altra, personatges sorgits de la Guerra de Troia com Idomenée, el seu fill Idamante, la princesa Ilione, presonera troiana, i Electra, la filla d’Agamemnon. La música barroca crea un distanciament emocional que la posada en escena, buscant la sensibilitat de l’espectador actual, ha procurat transformar tot centrant l’interès en el trauma de la guerra en el qual tots estan immersos, de manera que, sota una capa de versemblança psicològica, els personatges semblen viure atrapats en un malson. L’escenografia, construïda únicament amb panells de vidres trencats, simbolitza l’ànima dels personatges, la fragilitat, els somnis trencats o perduts, les esperances frustrades. Un castell de vidre suspès en l’aire capaç de reflectir els seus pensaments, però també els malsons.
