El planeta terra és com una nau espacial que orbita per l’espai a una velocitat de 1.845 km per hora. En aquesta nau espacial anomenada Terra, mirant per la gran finestra de la seva cúpula celeste, en un dia clar, es pot visualitzar l’espai infinit en què apareixen els avions en primer pla, els centelleigs dels satèl·lits artificials en segon pla, els planetes i les estrelles fins a visualitzar, darrere de tot, les constel·lacions situades a milions d’anys llum. És una perspectiva infinita representada des de l’època de Leonardo com una piràmide virtual de 4 arestes rectes que es troben en un punt. És llavors quan es comprèn la petitesa de la nostra efímera existència i que el destí ens empeny a ser forçosament col·lectius. Tots anem en la mateixa nau. La clau està en si som passatgers i ens deixem portar, o bé si som tripulants d’ella amb alguna possibilitat d’alterar la destinació.

‘La Forza de la Destinació’ és una òpera en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià de Francesco Maria Piave, basat en l’obra teatral Don Álvaro o la força de l’sinó (1835) de l’escriptor espanyol Ángel de Saavedra, duc de Rivas, amb una escena adaptada de Wallensteins Lager de Friedrich Schiller. Va ser representada per primera vegada al Teatre Bolshoi Kamenny (després Teatre Mariinski) de Sant Petersburg, Rússia, el 10 de novembre (data antiga; és el 22 de novembre) de 1862. Verdi sentia inclinació pels temes espanyols.