La primera idea conceptual de l’obra és la guerra. Parlem del setge de Corint, oi? I després darrera de la història hi trobem l’home i el conflicte contra l’home, una presència constant en la història humana. Una lluita constant, pel poder, els diners, la terra, l’espai. En aquesta posada en escena de La Fura l’element pel qual es lluita és l’aigua, que, al cap i a la fi, és la vida pels qui la posseeixen i els que la busquen. L’aigua, com l’or, com l’oli, com les matèries primeres que desencadenen guerres a tot el món. Les mateixes guerres religioses en la història humana, en virtut de les lluites destinades al poder econòmic i polític.
Un espectacle en què l’aigua juga un paper fonamental, simbolitzat per les parets de les ampolles de plàstic escampades en l’escena. La història té lloc en un sòl àrid, salat, l’ajust és intencionadament sense temps, els vestits usats pels dos pobles (grecs i turcs) difereixen només en les taques de sang que desdibuixen els costums dels turcs. La guerra és vista com un element exterior de totes les edats en un context universal sense descomptar a una hora específica. La mateixa història d’amor es podria establir ara a l’hora d’Isis i les guerres del Pròxim Orient, així com en un període històric completament diferent. Tots dos pobles pateixen en la batalla: els atacants, que tenen aigua i energia, i els assetjats, que volen per a ells el que els assetjats es defensen amb totes les seves forces. I al final, el que es revela com un element recurrent és que la guerra es fa per als pobres, en nom dels rics i poderosos.
