El personatge de Faust ha estat present a la carrera d’Àlex Ollé des de diversos punts de vista. Primer, al teatre –F@ust 3.0 (1997)– després, a l’òpera –La damnation de Faust de Berlioz (1999)–, posteriorment, al cinema –Faust 5.0 (2001)–. Anys després encara tindria l’oportunitat de tornar-lo a abordar a Faust de Charles Gounod (2014). En totes les ocasions el seu interès s’orientava a posar en relleu les motivacions contemporànies d’un personatge que va emergir en la imaginació de Goethe durant la confrontació entre la Il·lustració i el Romanticisme, en el marc de la lluita entre el fracàs de la raó i l’atracció constant de l’irracional.

La posada en escena de Mefistofele, òpera creada per Arrigo Boito fa 150 anys, significa un pas més perquè obliga a un punt de vista diferent, ja que Mefistófeles esdevé el protagonista. Ara el dimoni és un home alienat que treballa en un laboratori, un psicòpata que odia tot allò que l’envolta, especialment a Faust. La seva ment serà el vehicle que conduirà la història a través d’una acumulació d’espais, concebuts com una mena de Torre de Babel en transformació constant. Espais reals i imaginats, l’oci d’una discoteca i la rutina de treball d’un laboratori. Una reflexió sobre el Bé i el Mal que desafia el clàssic final del mite.

Compositor: Arrigo Boito
Llibret: Arrigo Boito
Basat en: Faust / Goethe
Direcció escènica: Àlex Ollé  (La Fura dels Baus)
Amb la col·laboració de: Susana Gomez
Escenografia: Alfons Flores
Vestuari: Lluc Castells
Il·luminació: Urs Schoenebaum

Una reflexió sobre el Bé i el Mal que desafia el clàssic final del mite.