Sonntag aus Licht (Diumenge de Llum) és una òpera-oratori composta per Karlheinz Stockhausen durante els anys 1988 i 2003. Sonntag aus Licht está dedicada al’adoració de la divinitat energètica creadora de la naturalesa i és representada per la unió de Michael, Eva i Llucifer que caminen pels enlluernadors laberints de l’atracció masculí femenina, l’ego i de la psique i de la passió i de la raó.Diumenge de llum és l’obra que tanca la septología Cicle de Llum dedicada als set dies de la setmana i que té gairebé trenta hores de durada. Aquesta posada en escena busca ser la unió de la Fura ritual, d’estètica neoprimitivisme, amb la Fura hipertecnològica i futurista d’algunes òperes, espectacles i instal.lacions urbanes.
ESCENA 1 Licht-Wasser 58 ‘

La unió mística d’Eva, aigua, i Michael, llum, transcorre en un espai circular de 40 metres de diàmetre on el públic contempla des dels seus tumbonas, com en un planetari, el cel-escenari durant tota l’escena. L’aigua, alter ego d’Eva, és una icona en forma de guèiser format per 7 dones, amb la cantant solista en el més alt, i 6 ballarines que mouen els seus braços a manera de deessa oriental. La llum, encarnada per Michael, és un ésser lluminós i enlluernador que vola sobre el públic sobre d’una grua que li permet girar 360 graus sobre el seu eix. Els dos protagonistes es mouen d’acord amb la rotació dels planetes, submergits en el temps relatiu de l’espai interplanetari. Stockhausen deia que la música és una forma d’art que té lloc en el temps, que no pot captar d’un cop d’ull com una imatge, però en el cosmos el temps s’expandeix i es contrau. Per aquest motiu, en la nostra versió escènica, de la columna central de l’espai apareixen dues ales d’avió suspeses, de 17 metres de llarg, que recorden les manetes gegants d’un rellotge, un rellotge còsmic agitat per les 12 onades musicals que recorren l’espai . Cada onada representa els 12 cossos celestes, els 9 planetes del nostre sistema solar, més el sol, la lluna i un nou planeta anomenat MICHEVA, creació de Stockhausen.
Aquest projecte està inspirat en l’harmonia del cosmos. És una instal.lació viva en la qual els tons sonors reflecteixen els moviments espacials, caminant d’un instrument a un altre i movent-se per l’espai gràcies a 29 cosmonautes instrumentistes. També hi ha una visualització de la música que genera un entorn sinestèsic en proposar llum verda per als instruments greus i blau per als aguts. Aigua per a tots els músics al final de la representació, fins i tot per al públic.
ESCENA 2 ENGEL-PROZESSIONEN 41 ‘

… La foscor no pot expulsar la foscor, només la llum pot fer això.
L’odi no pot expulsar l’odi, només l’amor pot fer això … A aquestes paraules de Martin Luther King, Stockhausen va afegir en el seu manifest que la humanitat hauria de dormir i somiar amb més freqüència per contactar amb els àngels. Doncs bé, a l’inici de la segona escena, enmig de la foscor total, mentre el públic està encara tombat fantasiejant o simplement entrant en una lleu fase de somni, comença una desfilada de set grups d’àngels que canten a capella les lloances a Déu . La processó comença de forma acusmàtica, amb una sèrie de maniobres sonores executades en la foscor, només alterada per curts flaixos de llum que mostren puntualment algunes de les coreografies dels àngels. A mesura que avança la processó, aquests éssers celestials van encenent els llums que, a manera de flors de vidre acolorit, sobresurten de les seves túniques. A cada un dels set grups d’àngels el distingeix un color, una gestualitat i un idioma diferents segons al dia de la setmana al qual pertanyin, així, canten en castellà, xinès, hindú, suahili, anglès, àrab i alemany. La processó acaba amb la materialització de la unió final, en un espai ja totalment il luminat, quan cada àngel posa les flors dels seus vestits lluminosos a la columna central del cercle, creant un tapís cromàtic. Al final de l’escena, apareixen vint àngels sobre xanques portant unes espectaculars ales dissenyades per l’artista català Chu Uroz, responsable del vestuari d’aquest projecte, aquests àngels ballarins van movent-se per tot l’espai coincidint amb el tutti final del cor.

ESCENA 3 Licht – BILD 41 ‘

Sobre un sòl d’aigua, Eva es desdobla en flauta i clarinet i Michael a trompeta i en veu de tenor. Aquest canta les seves lloances a Déu en el mirall de la creació de la qual reflecteix múltiples fragments, des de la pedra fins a l’interior de la ment a través d’imatges de llum en moviment, projectades en tres dimensions. Aquestes imatges proporcionen una il.lusió de realitat tal que el públic se li fa difícil no intentar arribar a aquests objectes amb les mans: és un dels treballs videogràfics més onírics i interessants que el vídeo artista català Franc Aleu ha realitzat fins avui. En quatre ocasions, la pantalla de projecció, com si d’un teló es tractés, llisca cap a un costat per tornar a tancar en un minut. Cada tres i no descobreix als espectadors els 100 metres de profunditat d’un escenari enorme, en què vint ballarins realitzen coreografies en homenatge als quatre elements: aigua, terra, foc i aire. La virtualitat del 3D ha deixat pas a la realitat.
ESCENA 4 DÜFTE – Zeichen 58 ‘
En la quarta escena, es proposa un ritual màgic amb olors penetrants: Cuchulainn, Kyphi, Massilla, Rosa Mística, Tate Yunanaka, Fusta de oud i Encens, sent cadascuna d’aquestes set fragàncies un homenatge als dies de la setmana. Cap al final d’aquesta part, apareixen Eva com a mare i Michael com a nen, un nen que puja en un cavall volador conduït per la seva mare. En la versió escènica de la Fura dels Baus, els cantants es comporten com xamans en caminar sobre l’aigua per aixecar altars, amb l’ajuda dels seus deixebles, i executar rituals dedicats a cada dia de la setmana. El cavall volador del final és una de les escultures més interessants que l’artista alemany Roland Olbeter ha creat en tota la seva carrera artística.
ESCENA 5 Hoch – ZEIT 37 ‘CORUS SALA A
Hoch – ZEIT 37 ‘ORQUESTRA SALA B

Hoch-Zeiten es porta a terme simultàniament en dues sales, intercomunicades per la transmissió d’àudio i vídeo. El casament d’Eva i Michael es realitza a través de la unió de dos espais que simbolitzen dos cossos: la sala A personifica el d’Eva que alberga el cor, mentre la sala B és el cos de Michael habitat per l’orquestra. Però l’espai A també encarna el dia, la terra, la paraula, l’ego, la raó, l’acció corresponent-se amb el costat esquerre del cervell. L’espai B, d’altra banda, es relaciona amb la nit, el cosmos, la música, l’instint, els somnis, la utopia, la psique i, en definitiva, amb el costat dret del cervell

Espai A: El públic entra a la sala quan s’estan realitzant cinc coreografies que simbolitzen cinc civilitzacions: Índia, Xina, Aràbia, Europa i Àfrica. Els espectadors estan de peu durant tota la representació, de tal manera que poden interactuar amb els intèrprets donat que ballen al seu mateix nivell realitzant diferents rituals de noces per concloure amb una celebració global.
A partir que l’àngel Michael s’apareix a Eva volant en el seu cavall blanc, els actors ajudats per algunes persones del públic, comencen a construir una casa que simbolitza una aliança de civilitzacions. Després d’una videoconferència amb l’espai B, on tres músics interpreten el tema central de Sonntag, els espectadore són convidats, un per un, a entrar en la construcció. Els personatges ètnics de cada civilització es converteixen en àngels que sostenen els pilars de la casa comuna.

Espai B: sobre un sòl d’aigua trobem cinc grups orquestrals dirigits per cinc directors, sobre la música s’insereixen els set duets centrals de les set òperes del Cicle de Llum. Els músics de l’orquestra de Stockhausen no romanen ocults en la fossa, al contrari, pugen a l’escenari i no només es mouen com en els concerts de música popular, sinó que, com a personatges teatrals, parlen entre ells, articulant un discurs i generant emocions .

La Fura dels Baus recupera en aquesta última escena els seus treballs pioners en telepresència que va realitzar entre els anys 1994 i 2002. Iniciats amb l’espectacle MTM, en què l’espai i el públic es trobaven dividits en dues parts, passant per les BOM Experiences realitzades entre diferents espais connectats per videoconferència i acabant amb l’òpera Auf dins Marmor-Klippan de Giorgio Batistelli, basada en lanovel d’Ernst Jünger i estrenada a l’Òpera de Manheim, en la qual el personatge de la memòria era interpretat des de Barcelona a temps real durant l’escenificació de l’òpera.
Un altre aspecte important d’aquesta part és que els espectadors de la sala romanen de peu enmig de la representació, igual que en els espectacles de llenguatge furero en què es pot decidir en tot moment on anar, de mirar, de tocar o, en definitiva, de quina manera el públic decideix habitar l’escenari. Així, l’espectador envoltat per l’acció, més de contemplar viu la seva pròpia experiència i una aventura personal.Aquesta interacció aconsegueix el seu clímax quan la pulsació vital dels espectadors coincideix amb la del tempo escènic.

Sonntags-Abschied: Mentre el públic abandona l’espai i surt de l’edifici, és acompanyat per una versió de Hoch ZEIT per a cinc sintetitzadors. La famosa font del recinte de la Fira de Colònia, on se celebra aquesta òpera, acciona els seus sortidors d’aigua il.luminats amb llum blanca, acompanyada per la música de Stochkhausen.

Direcció musical: Kathinka Pasveer, Peter Rundel
Concepte escènic: Franc Aleu, Roland Olbeter, Carlos Padrissa (La Fura dels Baus )
Direcció escènica: Carlus Padrissa (La Fura dels Baus )
Escenografia: Roland Olbeter
Video: Franc Aleu, Urano
Vestuari: Chu Uroz

I·lluminació: Andreas Grüter

Direcció de Cors: James Wood

Coreografia: Athol Farmer y Carlos Paz

Dramaturgia: Thomas Ulrich

So: Kathinka Pasveer, Paul Jeukendrup

Disseny de so: Igor Kavulek

Fotografies: Klaus Lefebvre

Sonntag aus Licht (Diumenge de Llum) de Stockhausen és la setena jornada del “Cicle de Llum” dedicat als dies de la setmana. La Fura dels Baus ha concebut aquesta òpera cosmogònica com un cerimonial fantàstic, en diversos temps i escenaris, sobre la dualitat entre carn i esperit.