Amb Turandot, Giacomo Puccini va deixar al seu darrere una òpera inacabada. Es tractava d’un conte terrible, que semblava parlar de l’amor, encara que en realitat parlava molt més del poder, de la fascinació que el poder genera en qui s’atreveix a mirar-lo a la cara. Però què seria de la bellesa de Turandot sense la posada en escena de la crueltat del seu poder? D’aquí va sorgir la primera idea de construir una piràmide, que aviat va evolucionar cap a la d’una piràmide invertida, perquè transmet una sensació més opriment: la sensació d’un espai tancat, en què la base, que és on s’apinya el poble desesperat i esparracat, és anguniosament estreta; un espai on el poder, a la part alta, resulta tan esplèndid com subjugador.

Per la retícula d’escales que s’enfilen per les parets de la piràmide invertida ascendeixen aquells que aspiren a acostar-se al poder. En aquesta idea s’amalgamen alhora imatges de Blade Runner, de les mines d’or de Serra Pelada del fotògraf Sebastião Salgado, de les escales infinites d’Escher, o dels malsons d’El Castello d’El Procésde Kafka. És un univers atemporal, que tant pot remetre’ns a un passat ignot com a un futur llunyà, tant és si es tracta d’un palau o d’una nau espacial. Turandot és, sens dubte, un conte fantàstic, un conte que s’até a una lògica diferent de la que regeix el món real. El de Turandot és un món simbòlic, un espai tancat del qual no és possible escapar.

Compositor: Giacomo Puccini
Llibret: Adami, Simoni, Alfano
Direcció escènica: Àlex Ollé  (La Fura dels Baus)
Amb la col·laboració de: Susana Gomez
Escenografia: Alfons Flores
Vestuari: Lluc Castells
Il·luminació: Urs Schoenebaum

uU món simbòlic, un espai tancat del qual no és possible escapar.